Parlar de paisatge en general i en aquest cas vol dir parlar especialment d’implicacions ideològiques: la necessitat d’identificar el país des d’un punt de vista lingüístic, científic, històric, literari i estètic.

Avui parlar de paisatge(s) (interiors) no solament vol dir parlar d’un tros de territori, és un lloc per transitar, un espai d’esdeveniments, el lloc on Roqué i Joan Xandri deixen les petjades de la seva sensibilitat estètica i ètica, el reflex de la seva relació amb el món.

És un paisatge interior, subjectiu, que també pot ser un espai de reflexió per qüestionar, a partir dels ulls d’aquests artistes, el nostre món i les nostres assumides creences.

DARRERE EL VENT DELS PAISATGES INTERIORS

Segons Lyotard, “l’obra amaga un excés, un èxtasi, un potencial d’associacions que desborden totes les determinacions de la seva recepció i producció”.

En la selecció de Roqué i Joan Xandri va ser veritablement elemental com començar a parlar amb ells sobre el que estan fent. És un fet emocional. Si coneixes algú que t’agrada, com li demanes una cita? És terrible! Perquè saps que hi ha més d’una resposta possible.

Precisament, la proposta que us fem amb PAISATGES INTERIORS és un viatge iniciàtic pels itineraris de la memòria de Roqué i Xandri, on tots els paisatges vistos i viscuts es fonen i es confonen perquè redescobrim els vells aspectes i ells els recreen en formes i essències noves; en paisatges ideals? Pot ser… …en la selecció dels artistes trobareu una constant tensió concretada en la contraposició de les obres individuals.

(Des d’un primer moment, el nostre objectiu va ser donar una visió acurada de l’art actual a Andorra sense oblidar els referents del passat. Pretenia mostrar al públic quines són les diferències formals, i de sensibilitat, dels dos artistes.)

Un projecte per part dels dos artistes llargament pensat i alhora mutant. Al·lusions plausibles a l’acumulació del temps i a la construcció d’una geografia personal en què ens puguem emmirallar i identificar, fins i tot en allò més insignificant i quotidià, són els elements que ens han acabat de captivar durant el procés d’aquest projecte.

El que en destacaríem és aquesta necessitat d’oferir “moments autèntics”, situacions de veritat, realitats que s’esdevenen davant els nostres ulls.

Joana Baygual / Sebastià Petit / Francesc Rodríguez
Comissaris adjunts

Joan Xandri – ÀNIMA COMPARTIDA

Impossible, per a un artista, romandre insensible a aquest ecosistema que ofereix el Principat d’Andorra. En aquest territori muntanyós d’una gran bellesa, encastat a la serralada dels Pirineus, entre França i Espanya, una naturalesa omnipresent voreja una naturalesa urbana que alguns podrien considerar, amb el seu imponent desplegament de botigues i comerços de tota mena, als límits del kitsch. No obstant això, la muntanya no és mai gaire lluny i els habitants poden sentir-se, al capdamunt dels cims nevats, a prop del cel i de l’infinit, en una mena d’eufòria sublimatòria.

És en aquest entorn excepcional on el jove Joan Xandri va créixer. La relació complexa tan física com emocional que l’home te amb els seus semblants i amb la natura, son la base de reflexió del seu treball.

Agustí Roqué – INSIDE INSIDE

El segle XX ha vist com el llenguatge de la modernitat s’inscrivia en l’escultura. És un dels fets destacables en l’evolució de la història de l’art. Des de fa més d’un segle, l’escultura ha canviat radicalment d’enfocament i ha passat de cercar la perfecció de les formes a assimilar nous materials, després a la conquesta de l’espai i, finalment, avui dia, a no dubtar d’utilitzar de vegades totes les eines del segle XXI. Podem afirmar-ho: l’aparença de l’escultura ha canviat radicalment. L’art de l’estatuària ha estat completament dinamitat i ha hagut de cedir el lloc a l’aparició emergent d’una nova dimensió de l’obra d’art en l’espai.

Agustí Roqué, amb una consolidada trajectòria artística iniciada a la dècada dels 70, està considerat un dels representants més destacats de la gran tradició de l’escultura catalana del ferro. Després de residir a Londres durant deu anys, la seva obra s’ha mogut en una doble component que uneix una certa tradició escultòrica de to anglosaxó amb una forta consciència urbana.

Galeria d’imatges